Poltrones futbolístiques amb pedigrí ultradretà

Javier Tebas reeditarà amb tota seguretat el càrrec de president de la Lliga de Futbol Professional, tot i el seu passat de militant de Fuerza Nueva i la seva admiració per Le Pen. Però no és l'únic dirigent del futbol espanyol vinculat a l'extrema dreta
"Si extrema derecha es defender la unidad de España, la vida y un sentido católico de la vida, yo estaba en ese grupo", proclamava Javier Tebas fa uns mesos a 'El Mundo'
Ubigol1986
30/09/2016

El passat 21 de setembre, Javier Tebas, president de la Lliga de Futbol Professional (LFP) des de l'any 2013, va dimitir del seu càrrec i va anunciar la intenció de presentar-se a la reelecció. Es tracta d'una operació merament instrumental, ja que sembla quimèric que aparegui cap més candidat i, per tant, aquest advocat aragonès (tot i que nascut a San José de Costa Rica), reeditarà el càrrec durant quatre anys més. De fet, la norma habitual en aquesta entitat creada el 1984, integrada pels clubs que disputen la primera i segona divisió de la Lliga espanyola, és que els càrrecs es decideixin de forma acordada entre la quarantena de clubs que formen part de l'assemblea, sense necessitat d'eleccions.

Tebas va arribar a la presidència de la LFP després d'una trajectòria més aviat discreta com a dirigent esportiu. Va ser president de la Societat Esportiva Osca (entre el 1993 i el 1998) i a continuació va aterrar al Badajoz, com a assessor del periodista i xouman argentí Mario Tinelli, que va adquirir aquest club, que acabaria presidint el mateix Tebas i finalment desapareixeria per acumulació de deutes, un cop Tebas ja l'havia venut a un empresari portuguès. Durant uns anys, també va fer d'advocat dels clubs professionals en les negociacions pels drets televisius, una activitat que indubtablement li va servir per fer currículum de cara a la futura presidència de la Lliga.


Un cadell de Blas Piñar

Més significatius, encara que més llunyans en el temps, són els seus vincles amb la política. Quan era estudiant de Dret a Saragossa, als anys 70, Tebas es va afiliar a Fuerza Nueva, el partit fundat pel notari Blas Piñar que aplegava els sectors nostàlgics del franquisme i contraris a qualsevol obertura democràtica. Va arribar a ser Jefe Provincial de Fuerza Nueva Joven (la branca juvenil del partit) a Saragossa. El 1979, en un article a El Periódico de Huesca, afirmava, seguint la clàssica retòrica ultradretana: "Cuando la situación lo requiera los miembros de Fuerza Nueva actuarán con la gallardía y la energía necesarias para defender los valores de la patria".

El febrer passat, en una entrevista a 'El Mundo' Tebas deia trobar a faltar "un Le Pen a la española, sobretodo por la identidad nacional de España, que no està siendo debidamente defendida por los partidos"

El curiós del cas, és que, malgrat que allunyat de la militància, Tebas no sembla que consideri la seva deriva ultra un pecat de joventut, ni tampoc que hagi canviat gaire d'ideari. Tot i el càrrec que ocupa, que tal vegada aconsellaria guardar certa neutralitat institucional, sempre que pot fa declaracions on mostra una oberta simpatia per l'ideari d'extrema dreta, El febrer passat, en una entrevista al diari El Mundo, s'expressava sense embuts en aquest sentit: "Si tener un sentimiento de unidad de España, de familia, de defensa de la vida y religioso, es ser de derechas, sigo pensando lo mismo que hace veinte años. Pero no soy de extrema derecha. En la mayoría de los temas, sigo pensando igual que cuando era de Fuerza Nueva. Lo que pasa es que no se conoce bien qué era Fuerza Nueva. Pero no soy ni de extrema derecha, ni violento. Si extrema derecha es defender la unidad de España, la vida y un sentido católico de la vida, yo estaba en ese grupo".

En aquella conversa arribava a afirmar que, de vegades, troba a faltar "un Le Pen a la española". "Sobretodo por la identidad nacional de España, que no està siendo debidamente defendida por los partidos". Malgrat aquestes proclames, en el moment de tancar aquest article, Tebas ja havia rebut l'aval de 37 dels 41 clubs que integren la Lliga per presentar-se a la reelecció del càrrec, inclosos tots els dels Països catalans. Curiosament, el Real Madrid, del qual tampoc amaga que n'és aficionat, era un dels quatre que encara no ho havia fet.


Les federacions, refugi tardofranquista

Tebas és l'última baula d'una certa tradició enquistada en el futbol espanyol de dirigents d'ideari ultradretà i franquista. Durant la transició, molts clubs i federacions esportives, entitats força opaques, van esdevenir un refugi òptim per a personatges amb vincles amb el règim de Franco, per seguir influint i acaparant quotes de poder. Un prototipus d'aquesta tipologia va ser el qui fou l'advocat barceloní Pablo Porta, president de la Federació Espanyola de Futbol entre el 1975 i el 1984, que fins i tot va forçar que el Govern de Felipe González promogués un decret que acotava la llargada dels càrrecs federatius, amb l'objectiu de fer fora Porta de la seva poltrona.

El barceloní Pablo Porta, president de la Federació Espanyola de Futbol del 1973 al 1984, va ser dirigent va ser en la joventut cap de Catalunya i Balears del sindicat estudiantil oficial franquista

Després però, tindria un càrrec encara molt més influent: el de president de la Comissió de Disciplina de la FIFA. Porta –que va lluir una bandera preconstitucional al seu despatx fins la seva mort, l'any 2009– va ser un actiu militant de Falange durant la joventut i va arribar a ser cap a Catalunya i Balears del Sindicato Español Universitario (SEU), l'agrupació d'estudiants única i oficial del règim franquista. Ell mateix, l'any 1984 en una conversa amb Manuel Vázquez Montalbán que es va publicar al llibre Mis almuerzos con gente inquetante, el 1984, explicava sense embuts que el local del SEU a la facultat de Dret de la UB tenia un local anexe i clandestí però tolerat pel rectorat -una "checa", segons les seves paraules- on es mirava de fer entrar en raó els grups d'estudiants contestataris amb el règim; i no a través del diàleg, precisament.


De dirigent de Fuerza Nueva a advocat de Gil i Gil

Amb el temps, la generació de Porta ha anat desapareixent del mapa i, encara que avui són un reducte, la cúpula del futbol espanyol encara acull amb certa normalitat i indiferència gent amb vincles ultradretans, com Tebas; o com José María del Nido, advocat sevillà que va deixar la presidència del Sevilla CF l'any 2013 pocs dies abans d'ingressar a la presó, amb una condemna ferma de set anys de presó per malversació continuada de cabals públics, en el marc d'una de les peces del cas Malaya, que investigava la corrupció a l'Ajuntament de Marbella. Del Nido, que va ser advocat dels exalcaldes d'aquesta ciutat Jesús Gil i Gil i Julián Muñoz (el primer, mort l'any 2003; el segon, també condemnat i empresonat), presidia el Sevilla des de l'any 2002 i encara avui és el principal accionista del club.

José María del Nido, militant de les joventuts de Fuerza Nueva als anys 70 i 80, va deixar la presidència del Sevilla CF fa tres anys per ingressar a la presó, condemnat per una de les peces del cas Malaya / Junta Informa


Dues dècades abans, però, també va militar activament a Fuerza Nueva, partit del qual el seu pare (també dirigent sevillista) va arribar a ser Jefe Regional a Andalusia. El 1978 va ser detingut en relació a l'apallissament que va rebre un jove militant del Partit del Treball. I el 1982, també fou un dels detinguts en una operació a Sevilla contra el terrorisme d'ultradreta. Durant els anys 80, ja llicenciat, es va foguejar com a advocat defensant diversos militars que havien participat en conspiracions colpistes.


De l'Espanyol a Anglada

També per les cúpules dels principals clubs catalans de primera divisió hi han passat personatges de reconegut ideari ultradretanós. Un dels més significats és el de Robert Hernando, que va ser conseller delegat de l'Espanyol a finals dels anys 90, durant la presidència de Daniel Sánchez Llibre. De fet, Hernando, que encara no tenia 30 anys quan va accedir a la junta espanyolista, va rebre l'encàrrec d'organitzar una Grada Jove a l'Estadi Olímpic de Montjuïc, on llavors jugava l'equip, l'any 2001, amb l'objectiu d'intentar pacificar i rentar la imatge a les incontrolables Brigades Blanquiazules, la penya ultra i neonazi vinculada al club.

Robert Hernando (esquerra) al camp de Cornellà - El Prat, acompanyat de Josep Anglada, l'any 2012 / PxC


Anys més tard, el 2010, va fitxar per Plataforma per Catalunya. Era l'època de màxima puixança del partit presidit per Josep Anglada i Hernando va esdevenir la principal referència del partit a Igualada, la seva ciutat, de la qual va ser regidor fins fa un any. Hernando també va ser un dels instigadors del cop d'estat intern al partit ultradretà que va costar el cap a Anglada l'any 2014 després de la qual en va sortir erigit secretari genera. L'any 2014, mentre protagonitzava un acapte de roba i menjar per als "de casa", Hernando i els seus seguidors van quedar ben retratats, quan un grup de migrants van aparèixer en escena donant-los aliments. 


El cunyat franquista de Laporta

Tampoc el Barça s'ha deslliurat de l'ombra ultradretana. I va ser ni més ni menys que durant la presidència de Joan Laporta. El sogre de Laporta quan va accedir a la presidència, l'any 2003, era l'industrial Juan Echevarría Puig, que havia estat director general de Correus i Telecomunicacions en el primer govern de la monarquia, presidit per Carlos Arias Navarro, l'any 1975. Personatge prototípic de l'alta burgesia de Barcelona, Echevarría Puig va ser decisiu en el finançament de la campanya presidencial de Laporta. Poc després, el fill d'aquest, Alejandro Echevarría Arévalo, que no havia tingut cap visibilitat durant la cursa electoral, començava a treure el cap pel club, primer, com a assessor en qüestions de seguretat i, més endavant, ja com a membre de ple dret de la Junta Directiva.

Poc després que assolís la condició de directiu, es va fer públic que Alejandro Echevarría era patró de la Fundación Nacional Francisco Franco, fundada per la filla del dictador, Pilar Franco, i dedicada a preservar i reivindicar la memòria del Caudillo. Des del club es va intentar negar però finalment, davant de l'evidència, el cunyadíssim de Laporta va acabar dimitint, encara que durant algun temps va continuar estretament vinculat al club, assessorant alguns futbolistes en els seus negocis i inversions. Finalment es va distanciar de Laporta –no tant per motius ideològics sinó per la separació matrimonial d'aquest últim i la germana d'Echevarría–, va desaparèixer de l'escena blaugrana i se'n va anar a viure a Nova York. 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: